EL GOS QUE VA DECIDIR MARXAR

GOS - SARA GONZÁLEZ

D’ençà que se’n recordava, sempre havia viscut al costat d’aquell home desdentat que no li feia cas. Es caragolava per terra, envoltat d’ampolles buides i de silenci. El mirava i el mirava, però mai la mà de l’home va dignar-se a acariciar el seu caparró. Un dia que l’home es va deixar la porta oberta, el gos va decidir marxar d’aquella casa i buscar-se la vida.

Al cap de poc temps el van trobar famèlic en un camí. No se n’havia sortit.

A la gossera feia fred. Mai havia vist tants gossos, tots diferents, tots contents, tristos, enfadats. N’hi havia un parell que li havien agafat mania. Li buscaven les pessigolles tot el dia, li feien mal. Però ell no sabia què fer-ne. Els havia de mossegar? Els havia de bordar?

Llavors va recordar. Amb el vell no passava fred, ni havia de compartir llit amb companys que no el volien. El vell sempre hi era, qui si no li omplia el pot del menjar?

Una gota d’aigual li va caure al musell, i va sortir del seu embadaliment. Es va posar a ploure fort. Mai s’havia mullat, i no li agradava gens!

Llavors van passar els anys.

Cada dia se sentia més esgotat, era estrany. Fins i tot aquells dos gossos que li feien la guitza ja no hi eren. Venia gent que se’ls emportava, als gossos. Ell sempre es quedava, però.

I van passar més anys.

Ja no s’hi veia, i no es movia, li havien de portar el menjar allà on era, però li costava empassar-se’l. Els altres gossos no el molestaven. Era vell i estava malalt, simplement passava desapercebut.

I ja no van passar més anys.

Una tarda va notar que volava, com si algú l’agafés i se l’emportés al cel. Es va quedar adormit.

Al cap d’una estona es va despertar. No sabia on era. Tan sols va notar una olor familiar. Però no tenia forces i es va caragolar lentament per descansar. Va notar una mà que li acariciava el caparró amb una tendresa que mai havia conegut. I es va sentir molt bé per primer cop en molts anys.

Llavors, tranquil, va deixar de respirar.

I el vell desdentat va continuar acariciant-lo, mentre una llàgrima li lliscava per la galta.

Il·lustració: Sara González Orgaz
Text: Marc Monje

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s