L’ÚLTIM

PAISAJE FRANCIA - MARC MONJE

Feia 25 anys que vivia sol al món.
Una tarda truquen a la porta. Una dona, preciosa.
L’última.
Però la cosa no va funcionar,
me la vaig pelar ràpid.
Volia estar sol.
L´últim.

Text i fotografia: Marc Monje

Anuncis

SÓC GUIONISTA

Screenplay

Sóc guionista, dels que escriuen vides.
Quan neixen, els meus clients són una sinopsi,
després, a mesura que creixen, els vaig escrivint la vida.

El dia que vaig decidir jubilar-me,
tenia com a 100 paios a la porta de casa meva,
tots amb posat de carallots, preguntant-me “i ara que faig?”

Text: Marc Monje

HOME DE CIÈNCIES

61eacaf9fc364b13a5ce60f05200bc93

Des del dia que el van fer fora de la feina per anar begut,
fins al matí que la policia va aixecar el seu cadàver, brut i esquelètic, del carrer,
van passar tres mesos, una semana i dos dies;
tal com ell mateix havia calculat,
com a bon home de ciències.

Text: Marc Monje

UN BONIC DIA

CityScape_Sunlight_Street_Warm_Buildings_87543_detail_thumb

Mesos dins d’una puta urna transparent. A la fi, em van salvar la vida amb una medicina estranya que no sabria explicar. A la desesperada, en l’últim segon.
Vaig sortir de l’hospital molt animat. Tenia gana i estava de bon humor.
Els doctors no em van acompanyar, a hores d’ara ja eren tots morts,
com les infermeres i la resta de personal de l’hospital.
Com la resta del món.
Vaig respirar l’aire del carrer, i em vaig proposar que res m’esgarraria aquell bonic dia.

Text: Marc Monje

JA EN PORTEM 100!

M’ha fet il·lusió arribar al conte número 100 de Micro-bis! Efectivament, “Avorrits”, l’últim micro relat que vaig publicar, és el número 100. Celebrem-ho!

Perquè escric contes petits? En primer lloc per mandra. He escrit coses llargues, molt llargues, però tinc un esperit mandrós, i aquest format respon molt bé a les meves curtes energies. Sóc un misto que s’encén amb força, però crema ràpid, massa ràpid. Mandra. Escric micro mandres. Sóc mandrós.

De vegades escric coses en un minut, coses guais, rodones, i de vegades persegueixo el putu micro conte durant dies. Amb l’edat i l’experiència de moltes coses, he après que si vas fent, tot surt, així que ja no crec en sequeres creatives ni hòsties. Tot ve, se’n va, torna. La tardor és preciosa, i el fred i les fulles ho són tot.

Vaig començar amb els micros per practicar el meu català, deteriorat, oblidat a les golfes, i en això sempre li estaré agraït a l’Anna Presegué, talentosa guardiana de les essències de la nostra llengua.

Bé. Ja en porto 100. A veure si puc editar alguna cosa, o continuar amb 100 més. De moment, Micro-bis! és una bonica part del meu dia. Gràcies per llegir!